Emili Gil, escriptor, poeta i traductor, nascut
a La Sénia l’any 1969, és una veu singular en el panorama de la literatura
catalana contemporània. La seva obra es caracteritza per una confluència entre
la tradició literària i l'exploració de territoris poc transitats i gens
convencionals, sovint vinculats al misteri, el fantàstic, l’estranyesa i el
terror. Amb La Sénia extraordinària, l'autor es proposa una tasca
ambiciosa: bastir una cosmogonia literària basada en el territori del Sénia, un
espai històricament marginat i ric en llegendes, mites i narracions populars. A
través d’un recull de contes que beu tant de la tradició oral com dels grans
referents de la literatura universal, Gil aconsegueix dotar aquest territori
d’una identitat imaginària que, alhora, connecta amb problemàtiques socials,
històriques i culturals profundament arrelades.
En aquest volum, l’autor no sols retrata
un espai carregat d’històries i mites, sinó que en transforma la geografia i la
identitat per reivindicar-ne el caràcter singular en el context històric i
cultural de, fonamentalment, Catalunya i el País Valencià.
L’antologia de relats La Sénia
extraordinària s'inscriu clarament dins de la tradició del gènere
fantàstic, però no es limita a ser una simple reproducció de codis i
convencions clàssiques. Per contra, l’autor desplega un enfocament que combina
l’herència del gènere fantàstic i gòtic europeu amb elements del folklore
mediterrani, creant una barreja única.
La influència dels mestres del terror
clàssic, com Edgar Poe o Algernon Blackwood, és perceptible en la construcció
d’atmosferes inquietants i en l’ús de l’indescriptible com a eina narrativa.
Tanmateix, el recull també dialoga amb autors com Lovecraft, especialment pel
que fa a la intenció de, com he dit, construir els fonaments d’una cosmogonia
pròpia, amb regles i mites particulars. Però també té una veu pròpia, atès que,
a diferència de Lovecraft, que se centra sovint en la insignificança de l’ésser
humà davant de forces superiors, Gil aconsegueix integrar aquestes forces
misterioses en una narrativa molt més propera, humana i vinculada al territori.
Aquesta dualitat d’un misteri proper —que sembla sorgir de la mateixa terra— és un dels grans encerts del volum.
El territori del riu Sénia, com a espai
literari, es converteix així en un lloc misteriós que transcendeix la seva
dimensió geogràfica, per transformar-se en una dimensió paral·lela plena de
forces ocultes i enigmes que responen a una lògica interna.
Aquesta aproximació situa La Sénia
extraordinària en la línia del realisme màgic de Jorge Luis Borges o Julio
Cortázar, amb històries que sovint tenen un punt de partida realista que deriva
cap a l’estranyesa o l’impossible. Així mateix, l’autor recorre a elements del
terror psicològic per a explorar els límits de la ment humana davant de
l’inexplicable. En aquest sentit, ressalto l’habilitat de Gil per a difuminar
les línies entre allò real i allò prodigiós.
L’escriptor reinventa i transforma aquesta
regió que inclou, grosso modo, les comarques del Montsià, Baix Ebre, Ribera
d’Ebre, Terra Alta, Baix Maestrat, Alt Maestrat, els Ports, l’Alcalaten, i Matarranya,
utilitzant topònims i referències que, si bé poden semblar familiars,
adquireixen un caràcter mític dins del context de l’obra. Aquesta transformació
no només dota la Sénia d’una dimensió literària extraordinària —literalment—,
sinó que també reivindica culturalment una contrada històricament oblidada.
El Sénia que apareix en els contes no és
exactament el Sénia que coneixem. La geografia del Sénia es presenta en els
contes com un espai carregat de simbolisme. Mitjançant l’alteració de topònims
i la incorporació d’elements mítics, l’autor reconstrueix aquesta regió i la
converteix en un escenari carregat de simbolisme. Les muntanyes, els rius, els
marges, les barraques de pedra seca, els camins polsegosos i els pobles
esdevenen indrets on succeeixen fenòmens sobrenaturals que, lluny de
desconnectar-se de la realitat, reforcen el vincle entre el mite i la identitat
col·lectiva. Perquè, en lloc de ser simples elements decoratius del paisatge, són unes entitats vives,
portadores d’un misteri arcaic i, alhora, immediat. Aquesta reelaboració,
inspirada en llegendes locals i fets viscuts pel mateix autor, però també en
mites universals, situa l’obra en la tradició d’autors com Rulfo, a Pedro
Páramo (on el poble de Comala adquireix una dimensió fantasmal i és, al
mateix temps, un reflex de la consciència col·lectiva), o Faulkner, amb el seu
Yoknapatawpha, tot i que amb un to més explícitament fantàstic i més proper
a la nostra quotidianitat diària. A La Sénia extraordinària, el
territori és igualment un mirall de les històries, les pors, les enveges, les
vanitats i els somnis dels seus habitants.
Darrere d’aquest projecte de recreació
literària i artística hi ha també, tot i que en segon terme, una intenció clara
de denúncia: la marginació del Sénia per part de les administracions centrals
de València i Barcelona (i també Saragossa, en un grau menor). L'autor utilitza
el recurs literari per donar veu a una zona, de vegades denominada Terres de
Cruïlla, que ha estat silenciada durant dècades, conferint-li una identitat
particular i alhora global. Així, el recull transcendeix la mera creació
artística per convertir-se en una reivindicació cultural i política. Però,
insisteixo, l’autor no cau en la crítica directa; més aviat, transforma aquest
greuge en una oportunitat per a la creació d’una identitat literària poderosa i
única, que defuig la resignació.
Els contes de La Sénia extraordinària
exploren una àmplia gamma de temes que van des del misteri i la inquietud, fins
a reflexions més existencials. Aquests són alguns dels eixos temàtics
principals:
1) La
confrontació amb l’estrany: molts dels relats se centren en personatges que es
veuen forçats a enfrontar-se amb elements sobrenaturals o desconeguts que
subverteixen la seva realitat quotidiana. Els contes sovint parteixen d’una
situació ordinària que es veu alterada per elements misteriosos o
inexplicables. Aquest recurs és clàssic del gènere fantàstic, però Gil
aconsegueix donar-li un toc propi en la manera com l’element extraordinari
s’insereix en l’univers local.
2) El
territori com a personatge: el paisatge del Sénia no és només l’escenari dels
relats, sinó que actua com un personatge més, amb una presència viva i
omnipresent.
3) La
natura com a agent actiu: la natura no és un fons passiu en aquests contes,
sinó que exerceix un paper actiu en les històries. Les muntanyes, els rius i,
fins i tot, el clima, contribueixen a generar l’atmosfera de misteri i a
determinar el destí dels personatges.
4) La
memòria i l’oblit: els contes també reflexionen sobre la importància de
preservar les històries i les tradicions locals, davant del risc de perdre-les
en un món cada vegada més globalitzat. Hi ha una forta presència del
passat com a font d’inquietud: enganys, mentides i manipulació històrica. Els
mites antics, les llegendes oblidades, i les històries de la tradició oral
s’entrellacen amb el present per a crear una sensació de continuïtat temporal
que, sovint, esdevé opressiva.
L’estil d’Emili Gil és un dels grans
atractius del llibre. L’autor combina un llenguatge ric i evocador amb una
estructura narrativa que alterna entre l’economia verbal i la descripció
detallada. Aquesta varietat estilística permet que cada conte tingui una
personalitat pròpia, mantenint alhora una coherència general.
A nivell lingüístic, destaca l’ús d’un
català que combina registres cultes amb expressions pròpies del territori, fet
que contribueix a dotar l’obra d’una autenticitat particular. Aquesta barreja
recorda l’estil de Mercè Rodoreda o Joan Perucho, autors que també van saber
utilitzar la llengua com una eina per submergir el lector en mons literaris
únics.
El volum presenta diversos punts forts,
entre els quals destaca l’originalitat de la proposta i la capacitat de l’autor
per crear una atmosfera captivadora i atractiva. Tanmateix, en alguns contes es
pot percebre una certa reiteració temàtica, o una manca de resolució clara, que
podria deixar insatisfet algun lector. Aquest fet, però, també es pot
interpretar com una aposta deliberada per part de l’autor per a mantenir el
misteri fins al final.
La Sénia extraordinària representa
una contribució notable, ja que, amb aquesta obra, Emili Gil, a més de
reivindicar el patrimoni cultural del Sénia, també aporta una nova dimensió al
gènere fantàstic en català. És, sens dubte, un punt d’inflexió en la
trajectòria de l’autor, i una invitació a continuar explorant les possibilitats
narratives d’aquest territori extraordinari.
Olga Tamarit i Cardona
La Seu d’Urgell (Alt Urgell), dissabte 14 de desembre de 2024
