QUATRE NOTES
DE
XAVIER MARTIN I ARRUABARRENA
SOBRE
LA SÉNIA EXTRAORDINÀRIA
 |
| Un moment del sopar senienc amb Xavier Martin i Arruabarrena | |
|
Malgrat que una
primera lectura de la narrativa d’Emili Gil és, per a mi, una mirada genèrica
(com vaig fer amb Tenebra), ho és
–sempre– mirada amb ploma i paper. Això significa afinar la percepció per no
perdre’m cap matís del seu món oníric.
Aquestes notes
fixades amb l’ànim d’apropar-vos un llibre que considero excel·lent, estan
escrites des de l’amistat i no pretenen ser una freda dissecció professoral.
Emili Gil és el vostre escriptor, un home enamorat del seu terrer que no dubta
mai de convertir el seu entorn geogràfic en vida i sang d’una narració farcida
de vivències pròpies i de somnis que configuren el propi univers literari.
 |
Contracoberta de La Sénia extraordinària
|
No us perdéssiu el
pròleg que ell qualifica de necessari. Des d’ell podem entendre, conte a conte,
aquest llibre sorprenent i captivador.
A «L´abat de Santa Escolàstica», ens trobem
amb un text que defineix tot un estil precís i exacte. Una escriptura directa i
amb nervi que no renuncia al rigor històric i t’atrapa.
Un salt en el temps
amb en Pere de cals Fumeta ens revela un text fet de minucioses observacions de
la natura i del territori. I comença un interminable llistat de begudes: Dom
Perignon, Porto, Cointreau... Més tard, bourbon i xibeques alternaran amb copes
d’anís, cubates i olorosa ratafia, absenta, licor de matafaluga i el vi de la
terra. I al llarg del llibre encara més.
Descripcions
minucioses ens presenten personatges
fabulats, quasi reals, empeltats amb les pedres i els castells, «amor
d’embriacs» i partides de pòquer, música patxanguera, esguards romàntics i a
voltes durs, tendres o intrigants; del Rudi al Paco, del Tim a la Kei, del nínxol 77 senienc
al Parc Cervantes barceloní.
Una escriptura que
s’atreveix a barrejar escenes matrimonials, ambients de balneari amb rerefons
cabalístic i jardins decadents fins a històries de deliris onírics. I així, com
qui no vol la cosa, ja hem arribat a la pàgina seixanta sense cap entrebanc,
embadocats en una narració fluida, plena de misteris. De sobte la cosa s’anima
amb «El dubte», capítol que esborrona i
ens presenta el fenomen de les psicofonies.
A «La llegenda d’en
Miquel», una història escrita per l’autor als seus quinze anys, assaborim una
mostra intel·ligent de la millor narrativa a l’estil d’Edgar Poe, el millor
poeta d’Amèrica, fins i tot amb «El Corb»
i la patètica nit de Baltimore i l’accent del Destí. Un relat que exposa tota
una filosofia de vida i mort.
«De profundis
clamavi» és un capítol que inspira calfreds i ens familiaritza amb la, moltes vegades, volguda ignorància de la mort.
Em fa pensar en uns versos d’Stéphane Mallarmé, concretament en el poema «Le tombeau d’Edgar Poe» («La tomba
d’Edgar Poe»):
«Tal com en Ell el
muda per fi l’eternitat,
el Poeta suscita
amb glavi nu des d’ara
el seu segle
aterrit per no haver-se adonat
que la Mort triomfava en
aquesta veu rara!»
Com manifesten
aquests versos també Emili Gil mostra l’originalitat de la seva visió poètica
del fet de la mort, i no l´ignora.
 |
| Amb Xavier Martin i Arruabarrena als Pallaresos |
Continuo llegint:
«La mar brava», és
un conte bell amb rerefons eròtic, amb la singular Casa dels Ulls, una pista
de ball, música, el color roig i el Licor 43 i, a la fi, una absència i una
venjança i la bellesa de Venècia i un desenllaç corprenedor que haureu de
descobrir vosaltres sols.
Llegir La Sénia extraordinària és parlar del poble, de
la família, de les fruites, dels amics i d’un cistellet de nous que amaga un
secret terrible.
Reconec que ara que
ja m’he cruspit dues-centes seixanta-una pàgines he gaudit o xalat o com
vosaltres vulgueu dir-ho, malgrat les repetides visites al cementeri, les
sessions de psicofonia, les partides de pòquer amb glopets d’Aromes de
Montserrat sense cap por a les forces invisibles ni a la Inquisició, ni a les
nits de tempesta o als efectes perniciosos de l’Amanita Stropharia. M’he divertit malgrat les frontisses
grinyolaires, les teranyines, les humitats, els passadissos soterrats i l’udol
dels llops.
Ara, en segona
volta, sense ploma ni paper descobriré racons nous en aquest llibre que us
acabo de recomanar i de ben segur que vosaltres, lectors, fareu el mateix.
Xavier Martín i Arruabarrena
La Sénia, diumenge 23 d'agost de 2015
 |
| Xavier Martin i Arruabarrena a La Sénia |
***
Els interessats podeu adquirir
La Sénia extraordinària
escrivint a absentagil@yahoo.es,
o bé enviant un missatge privat
a la pàgina de facebook
d'Emili Gil
